Una breu història del caos

A l’hivern més profund del 2020, un temps inusualment fort i humit va fer estralsl a tot Catalunya. La tormenta Glòria de gener va dur intenses pluges que van cobrir tot l’Empordà. La pluja torrencial va colpejar els terrats. El Fluvià, el riu que tenim a prop, es va aixecar i va fer esclatar els seus marges. El nostre petit poble es va trobar sota l’aigua.

La vida animal s’amagava en caus o s’aferrava als arbres. Algunes criatures van tenir més sort, com els corcs amagats dins de la fusta, protegits dels vents i les pluges. Els corcs van anar mastegant lentament la fusta de la seva casa.

Pandemia

Hi va haver una altra tempesta, biològica, que també començava a escombrar el món. A la primavera del 2020, els països del món es van trobar amb l’inici de la pandèmia i van iniciar confinaments.

El treball es va aturar. El viatge es va aturar. La vida es va aturar. Almenys, la vida humana.

Inconscients i sense estar afectats per l’agitació humana, milers de corcs van continuar la seva feliç vida, festejant en la generosa casa on vivien: una gruixuda biga de fusta, que sostenia la teulada del Molí. L’excés d’humitat feia que la fusta fos més tendra. La calor de la primavera va accelerar la seva activitat.

En algun moment, la tensió de suport del formigó i el teulat ja maltractat per les precipitacions inesperadament fortes va resultar ser insoportable.

La biga central es va ensorrar. Una secció en forma de segell de la coberta es va ensorrar. Les bigues laterals es van caure con mistos.

Una pausa

A causa de la pandèmia i els confinaments, no es va poder fer res durant mesos. Les runes s’asseien en una pila. Rentades per la pluja. Cuites pel sol.

Finalment, a mesura que el clima va millorar, la pandèmia va anar desapareixent, el treball i el moviment van tornar a engegar-se, vam aconseguir retirar les runes, juntament amb el sostre perillosament inestable, que no podia romandre més en aquell estat.

Ens va sorgir un altre problema.

Costava massa substituir el sostre tal i com estava originàriament. Vam passar llargues hores sospesant opcions: que si bigues metàl·liques, un sostre metàl·lic, rajoles de plàstic. Res no era assequible. Res no estava bé.

Aleshores, una nova idea va eixir del caos. Edward de Bono intenta obtenir aquestes idees noves mitjançant la senyalització del pensament lateral canviant amb l’exclamació “PO”, per indicar que el següent suggeriment és salvatge i diferent, però s’ha de considerar seriosament. El bastidor creatiu de ChOrd suggereix que, després d’una llarga consideració d’un problema ben definit, l’entrada voluntàriament en el caos creatiu produirà naturalment idees aplicables i noves.

Després de gairebé un any de perdre el terrat, treient les runes i intentant trobar una solució per canviar el sostre, va néiixer una nova idea.

I si no hi hagués terrat?

Ens vam asseure a l’espai gran i buit, mirant cap al cel i vam considerar aquesta idea salvatge i diferent.

I si no hi hagués terrat?

Llavors què?